Pàgines

7 de març 2013

Ciutat



Barcelona, barri gòtic

Quan et coneixes una ciutat tan bé, que hi has nascut, viscut, traslladat d'un barri a l'altre, perdut, après a agafar el metro, a creuar en vermell, a mirar a les dues bandes encara que estigui verd, a calcular exactament a quin minut sortir de casa per no haver d'esperar el bus ni un segon, etcètera; creus que ja te la coneixes del tot. Però no és així el que passa és que has d'aprendre a diferència entre haver vist i saber més o menys que hi ha i conèixer veritablement la ciutat. Quan és coneix una ciutat la sensació és justament la contraria, per que una ciutat no és un cos fixe, sense moviment. Una ciutat és com un ésser viu en constant creixement i evolució, on tot canvia a cada segon, l'aire, la gent, les coses,... Per conèixer una ciutat cal aprendre a mirar, més que a mirar, a observar. A observar l'escombra solitària que l'escombraire s'ha oblidat recolzada en una paret de l'eixample, les dues tanques grogues que normalment senyalen obres però que, deixades edrera ja no senyalen res. Cal saber veure la punta de la catedral que apareix entre els arbres d'un parc infantil a la distància, les restes de la muralla que ara formen part de la paret d'alguna discoteca, el terra d'un balcó que sembla una làpida reutilitzada. A la ciutat res no es destrueix, tot es transforma.

Fins i tot, nosaltres mateixos.




28 de febr. 2013

Right Now



I recorda, fes el que t'agrada més perque el futur pot no arribar mai, nomès tens l'ara.

1 de set. 2011

A París


París. 
Sí, París, la ciutat de la llum, de l'amor,la nostra ciutat. Recordo les nits, al cotxe anant cap a París, tu encaparrat en no agafar el tren, dient que sinó no s'aprofita el viatge, que viatjar de nit en un vagó, tancat, on no pots veure les estrelles, ni la natura, ni res, és com no viatjar. Dormir al ras és el millor que hi ha, deies sempre. I allà ens tenies a tu i a mi, creuant en cotxe mitja França perdent-nos, quan encara no hi havia GPS i liant-nos encara més amb aquest trasto endimoniat. I tu amb el teu "français" de pa sucat amb oli, insisties en preguntar tu, que ja m'entendran deies amb un somriure i les millors intencions. I sovint havies d'acabar recurrent a mi, que aquests francesos no entenen res, exclamaves fent veure que et donaves per vençut. Encara que en el fons tu i jo sabem que ho feies perquè sabies com m'exasperava a mi passar hores i hores discutint per acabar descobrint que simplement hauríem hagut d'anar per la dreta, i no per l'esquerra. Encara que si fos per tu encara hi seríem allà, dient "perdone-moi messié, quina est la rout par Paris?" amb un accent ben català, com no.
I finalment, després d'hores i hores de viatge, de milers de quilometres deixats enrere, davant nostre s'apareixia, la magnífica i preciosa skyline de París, del nostre París. 

Però jo et parlo de temps enrere, de quan nosaltres no sabíem que era tenir pressa, de quan amb una sola mirada ens ho explicaven tot de quan les paraules entre nosaltres sobraven. Però tot això ha canviat, tu has crescut d'una forma, jo d'una altre, tu has decidit seguir el camí fixat per les pautes, jo en canvi trencar-les. I de tant en tant encara ens truquem, ens fem les quatres preguntes de sempre, i sense saber com ja estem parlant de nou del vells temps, que de fet no ho són tant, però que els dos hem deixat ja enrere, ben, ben lluny, i els rescatem del forat de l'oblit parlant de nou del nostres viatges a la nostra ciutat, a París.

De cara al sol



Estirada sobre l'herba, plenament conectada amb la natura, sense cap tela ni res que la separi del terra. Mig endormiscada somia desperta que està lluny,molt lluny, tan lluny que no sap on és. Somia en estar a la platja un dia de pluja, d'aquella pluja fina i fresca que et mulla de manera tan agradable a l'estiu. Somia en estar passejant amb els peus descalços sobre la sorra que l'acaricia a cada pas. Tanca els ulls i sospira. Està lluny,molt lluny. Lluny de tot i de tothom dels problemes, de casa, dels enemics i dels amics, lluny de tot. I somriu, sí com somriu.  Encara que està lluny de tot el que coneix, de casa seva i de la seva seguretat, lluny del seu llit de cotó fluix, on caure-hi suaument cada vegada que hi ha un petit problema que sembla enfonsar el món, el seu petit i meravellós món. I allà està ella, lluny de tot, somiant desperta està més lluny encara. Perquè no té por, no té por del desconegut, no té por dels problemes, no té por d'enfrontar-se al món. Perquè el món no espera, i s'ha de saber atrapar, per poder-lo segui i seguir endavant, sempre endavant. Encara que a vegades ens sembla que el perdem, que ja no el podrem recuperar, i l'intentem seguir a cegues, a vegades tenint sort i atrapant-lo, a vegades no.
Però ella ja l'ha atrapat i el segueix només amb una motxilla a l'esquena, amb el més bàsic i el no tant, com els records, que no ho sembla però et segueixen i poden ser bons i dolents, i en quant ens atrapen aquests últims cal estar preparats per enfrontar-nos-hi, perquè el passat sempre torna, i sempre tornarà. I perquè el nostre present no deixa de ser el nostre passat futur. Però ella no hi pensa, té la seva motxilla, a marxat de casa cap a l'aventura, deixant enrere un munt de records i un nota, per explicar que se'n va i que no la busquin, que ja tornarà, o potser no, i que ja els dirà alguna cosa. Total, ella ja és gran. Ja no necessita que la cuidin, que li facin el llit, que li recordin que és tard. Ella ja ha crescut. 

I allà està ella estirada sobre l'herba, de cara al sol.

29 d’ag. 2011

Enamorar-se? Que vol dir?


Aquesta és l’historia d’una noia que volia enamorar-se per sentir alguna cosa diferent. Diferent a la monotonia. Per sentir el que se sent quan t’agafen la mà de debò, per somriure d’aquella forma tan enamorada. Per saber que significa un petó als llavis, per viure’n un en el seu propi cos més enllà d’allò que expliquen els llibres. Però l’amor no era l’única cosa que regia la seva vida, hi havia molt més, moltíssim més. La música, l’actual, la que sona a la radio cada dos per tres, la que escoltes fins avorrir-la. I també hi havia les amigues. Les de debò, les falses, les noves i les de sempre. I els amics, i els coneguts. La seva vida era ben plena. Però hi faltava alguna cosa. Ella va decidir que era l’amor, perquè quin altre misteri li quedava per conèixer?
I decidí mullar-se.
-          Escolta Clara, baixa dels núvols! En què penses? Què fa sol per les teves estratosferes?- preguntà inrònicament la Dània, imitant el seu apreciadíssim tutor. Era la seva millor amiga, tot i que odiava que li diguessin pel seu nom, així que li deien D.
-          Res D, res. Estava pensant que em falta alguna cosa. T’has enamorat mai?
-          A què ve això? No necessitem un noi per a ser felices, t’ho he dit mil cops!
-          I qui t’ha dit que parli d’un noi? Jo parlo d’amor.
-          Doncs sort noia, perquè ja encara no l’he trobat.
-          I on deu ser?
-          Segur que dins nostre, no falla. Sempre que busques alguna cosa amb desesperació o impaciència sempre resulta que ho tens tu. Te’n recordes quan la Mireia buscava com una desesperada les seves ulleres i les duia al cap? Doncs igual.
-          Però vols dir D?
Sí, segur que sí. -digué posant veu de algú que hi entén en el tema.

El meu full en blanc


Cada vegada que recordava la blancor d’aquell full en blanc, alguna cosa s’estremia dins meu. No hem pregunteu perquè, ni de quin full en blanc parlo, perquè tot ja arribarà, si tot arriba al seu temps. Comencem, perquè per algun lloc hem de començar, per analitzar un full en blanc. Cada vegada que jo veig un full en blanc o que en recordo un (un de ben particular, però un full en blanc al cap i a la fi) ja sabeu el que sento, el que hem passa, però,... i vosaltres, si, i vosaltres? No hem responeu que no sentiu res, perquè un full en blanc sempre arrossega alguna emoció amb ell, un full en blanc, no un full pautat, ni amb línies o marges, un full en blanc sempre ens diu alguna cosa, sovint de nosaltres mateixos. Un full en blanc és un espai, un univers per omplir, amb el que cadascú desitgi, o a vegades no, a omplir amb allò que ens han ordenat. Però en qualsevol cas, el full en blanc és un univers per definir, a la mercè del propietari.
Jo, no conec a ningú que no senti res respecte un full en blanc. Tinc amics, coneguts, amors,... i  cap no és indiferent a la màgia d’un full en blanc. Alguns, tenen curiositat, per saber que contindrà, aquell full un cop ple, què l’omplirà, memòries, projectes, dibuixos potser,...? D’altres, senten un profund odi, bàsicament els meus conegut més joves,  perquè com tots nosaltres recordem, ells viuen dia a dia, aquell instant en que el o la mestre/a reparteix els full en blanc per omplir-los sobre aquest o aquell tema, que generalment no apassionen a un grau màxim, i que se n’ha de parlar tant sí com no per passar aquest o aquell examen. Jo tenia, i de fet tinc, un amic, més que amic sense ser un amor, que es passava hores, sí hores i hores pensant abans d’omplir un full en blanc. Primer pensava en el final de l’historia que volia, després en buscava l’historia. Un cop la tenia dedicava un bona estona a buscar el nom de cada personatge, persona, animal, objecte,... Sempre deia, que  els noms ens influencien fins a un punt inimaginable, que cada nom té una connotació que  no podem passar per alt, encara que el nom sigui nou, o no l’hagis sentit abans. I sovint, molt sovint ho podem comprovar, encara que hi ha una pregunta que sempre queda en els nostres caps, és l’Infant que canvi per ser com el nom, o el nom que canvia per ser com ell o ella? Jo , sincerament, crec que som tan fàcil d’influenciar, que canviem per ser com el nom, almenys, més d’un 50% de nosaltres segur que sí.
Però ens estem desviant. Un full en blanc, és una historia per escriure o il·lustrar, un món per començar i dissenyar com més ens agradi. Jo mateixa, en començar el full he hagut de pensar en què anava a escriure i m’he decidit per la meva relació amb els fulls en blanc, perquè penso que a algú li servirà això, un dia o altre però servirà. Us coneixeu aquella teoria que explica que nosaltres som tot i tothom fins que prenem una decisió. Fins que no ens movem, fins que no parlem,ho som tot, però hem de triar alguna cosa, i quan ho fem deixem de ser tothom i alhora paradoxalment ningú per passar a ser algú.
Doncs el mateix passa amb un full en blanc, potser qualsevol cosa fins el moment en el que rep el primer traç. A partir d’aquell moment ja no és un full en blanc, és el teu full en blanc.