Aquesta és l’historia d’una noia que volia enamorar-se per sentir alguna cosa diferent. Diferent a la monotonia. Per sentir el que se sent quan t’agafen la mà de debò, per somriure d’aquella forma tan enamorada. Per saber que significa un petó als llavis, per viure’n un en el seu propi cos més enllà d’allò que expliquen els llibres. Però l’amor no era l’única cosa que regia la seva vida, hi havia molt més, moltíssim més. La música, l’actual, la que sona a la radio cada dos per tres, la que escoltes fins avorrir-la. I també hi havia les amigues. Les de debò, les falses, les noves i les de sempre. I els amics, i els coneguts. La seva vida era ben plena. Però hi faltava alguna cosa. Ella va decidir que era l’amor, perquè quin altre misteri li quedava per conèixer?
I decidí mullar-se.
- Escolta Clara, baixa dels núvols! En què penses? Què fa sol per les teves estratosferes?- preguntà inrònicament la Dània, imitant el seu apreciadíssim tutor. Era la seva millor amiga, tot i que odiava que li diguessin pel seu nom, així que li deien D.
- Res D, res. Estava pensant que em falta alguna cosa. T’has enamorat mai?
- A què ve això? No necessitem un noi per a ser felices, t’ho he dit mil cops!
- I qui t’ha dit que parli d’un noi? Jo parlo d’amor.
- Doncs sort noia, perquè ja encara no l’he trobat.
- I on deu ser?
- Segur que dins nostre, no falla. Sempre que busques alguna cosa amb desesperació o impaciència sempre resulta que ho tens tu. Te’n recordes quan la Mireia buscava com una desesperada les seves ulleres i les duia al cap? Doncs igual.
- Però vols dir D?
Sí, segur que sí. -digué posant veu de algú que hi entén en el tema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada