A París

París. 

Sí, París, la ciutat de la llum, de l'amor,la nostra ciutat. Recordo les nits, al cotxe anant cap a París, tu encaparrat en no agafar el tren, dient que sinó no s'aprofita el viatge, que viatjar de nit en un vagó, tancat, on no pots veure les estrelles, ni la natura, ni res, és com no viatjar. Dormir al ras és el millor que hi ha, deies sempre. I allà ens tenies a tu i a mi, creuant en cotxe mitja França perdent-nos, quan encara no hi havia GPS i liant-nos encara més amb aquest trasto endimoniat. I tu amb el teu "français" de pa sucat amb oli, insisties en preguntar tu, que ja m'entendran deies amb un somriure i les millors intencions. I sovint havies d'acabar recurrent a mi, que aquests francesos no entenen res, exclamaves fent veure que et donaves per vençut. Encara que en el fons tu i jo sabem que ho feies perquè sabies com m'exasperava a mi passar hores i hores discutint per acabar descobrint que simplement hauríem hagut d'anar per la dreta, i no per l'esquerra. Encara que si fos per tu encara hi seríem allà, dient "perdone-moi messié, quina est la rout par Paris?" amb un accent ben català, com no.

I finalment, després d'hores i hores de viatge, de milers de quilometres deixats enrere, davant nostre s'apareixia, la magnífica i preciosa skyline de París, del nostre París. 

Però jo et parlo de temps enrere, de quan nosaltres no sabíem que era tenir pressa, de quan amb una sola mirada ens ho explicaven tot de quan les paraules entre nosaltres sobraven. Però tot això ha canviat, tu has crescut d'una forma, jo d'una altre, tu has decidit seguir el camí fixat per les pautes, jo en canvi trencar-les. I de tant en tant encara ens truquem, ens fem les quatres preguntes de sempre, i sense saber com ja estem parlant de nou del vells temps, que de fet no ho són tant, però que els dos hem deixat ja enrere, ben, ben lluny, i els rescatem del forat de l'oblit parlant de nou del nostres viatges a la nostra ciutat, a París.