A París

París. 

Sí, París, la ciutat de la llum, de l'amor,la nostra ciutat. Recordo les nits, al cotxe anant cap a París, tu encaparrat en no agafar el tren, dient que sinó no s'aprofita el viatge, que viatjar de nit en un vagó, tancat, on no pots veure les estrelles, ni la natura, ni res, és com no viatjar. Dormir al ras és el millor que hi ha, deies sempre. I allà ens tenies a tu i a mi, creuant en cotxe mitja França perdent-nos, quan encara no hi havia GPS i liant-nos encara més amb aquest trasto endimoniat. I tu amb el teu "français" de pa sucat amb oli, insisties en preguntar tu, que ja m'entendran deies amb un somriure i les millors intencions. I sovint havies d'acabar recurrent a mi, que aquests francesos no entenen res, exclamaves fent veure que et donaves per vençut. Encara que en el fons tu i jo sabem que ho feies perquè sabies com m'exasperava a mi passar hores i hores discutint per acabar descobrint que simplement hauríem hagut d'anar per la dreta, i no per l'esquerra. Encara que si fos per tu encara hi seríem allà, dient "perdone-moi messié, quina est la rout par Paris?" amb un accent ben català, com no.

I finalment, després d'hores i hores de viatge, de milers de quilometres deixats enrere, davant nostre s'apareixia, la magnífica i preciosa skyline de París, del nostre París. 

Però jo et parlo de temps enrere, de quan nosaltres no sabíem que era tenir pressa, de quan amb una sola mirada ens ho explicaven tot de quan les paraules entre nosaltres sobraven. Però tot això ha canviat, tu has crescut d'una forma, jo d'una altre, tu has decidit seguir el camí fixat per les pautes, jo en canvi trencar-les. I de tant en tant encara ens truquem, ens fem les quatres preguntes de sempre, i sense saber com ja estem parlant de nou del vells temps, que de fet no ho són tant, però que els dos hem deixat ja enrere, ben, ben lluny, i els rescatem del forat de l'oblit parlant de nou del nostres viatges a la nostra ciutat, a París.

De cara al sol

Estirada sobre l'herba, plenament conectada amb la natura, sense cap tela ni res que la separi del terra. Mig endormiscada somia desperta que està lluny,molt lluny, tan lluny que no sap on és. Somia en estar a la platja un dia de pluja, d'aquella pluja fina i fresca que et mulla de manera tan agradable a l'estiu. Somia en estar passejant amb els peus descalços sobre la sorra que l'acaricia a cada pas. Tanca els ulls i sospira. Està lluny,molt lluny. Lluny de tot i de tothom dels problemes, de casa, dels enemics i dels amics, lluny de tot. I somriu, sí com somriu.  Encara que està lluny de tot el que coneix, de casa seva i de la seva seguretat, lluny del seu llit de cotó fluix, on caure-hi suaument cada vegada que hi ha un petit problema que sembla enfonsar el món, el seu petit i meravellós món. I allà està ella, lluny de tot, somiant desperta està més lluny encara. Perquè no té por, no té por del desconegut, no té por dels problemes, no té por d'enfrontar-se al món. Perquè el món no espera, i s'ha de saber atrapar, per poder-lo segui i seguir endavant, sempre endavant. Encara que a vegades ens sembla que el perdem, que ja no el podrem recuperar, i l'intentem seguir a cegues, a vegades tenint sort i atrapant-lo, a vegades no.

Però ella ja l'ha atrapat i el segueix només amb una motxilla a l'esquena, amb el més bàsic i el no tant, com els records, que no ho sembla però et segueixen i poden ser bons i dolents, i en quant ens atrapen aquests últims cal estar preparats per enfrontar-nos-hi, perquè el passat sempre torna, i sempre tornarà. I perquè el nostre present no deixa de ser el nostre passat futur. Però ella no hi pensa, té la seva motxilla, a marxat de casa cap a l'aventura, deixant enrere un munt de records i un nota, per explicar que se'n va i que no la busquin, que ja tornarà, o potser no, i que ja els dirà alguna cosa. Total, ella ja és gran. Ja no necessita que la cuidin, que li facin el llit, que li recordin que és tard. Ella ja ha crescut. 

I allà està ella estirada sobre l'herba, de cara al sol.